CARTA DES DE MADRID. «UN PAÍS DE LLADRES»

Carta des de Madrid: «Un país de lladres», lluita contra la corrupció.

Un sistema judicial defectuós i el llegat del feixisme continuen infestant els partits polítics d’Espanya.

MADRID – La pudor de la corrupció s’adhereix a la política espanyola i especialment al partit del govern, el Partit Popular de Mariano Rajoy.

Entre juliol de 2015 i setembre de 2016, 1.378 funcionaris o polítics de tot l’espectre de partits es van enfrontar a càrrecs per corrupció, segons el Consell General del Poder Judicial.

El PP prova desesperadament de mantenir la seva lletania d’escàndols fora de l’agenda política. Però amb l’alè del partit liberal Ciutadans al clatell, tal com indiquen les enquestes, i amb casos que impliquen les altes esferes contínuament als titulars, el partit s’ha vist forçat a canviar d’estratègia. Mentre que anteriorment insistia que les acusacions eren infundades o motivades políticament, el PP de Rajoy ara reconeix que hi ha hagut un problema.

No obstant això, en un país freqüentment turmentat per l’escàndol, hi va haver un cas concret que prometia llançar nova llum sobre els foscos tripijocs del partit al poder. Tot i així, pocs van anticipar la franca admissió de mala conducta que va oferir un acusat clau del cas.

Ricardo Costa, exsecretari general del PP de València, va comparèixer davant el Tribunal Superior al gener. Va ser acusat d’haver ajudat a administrar una xarxa massiva de suborns a canvi de contractes durant la dècada d’auge econòmic a la regió.

«És cert que el PP va finançar la seva campanya electoral de 2007 amb diners negres»,

va dir en un moment donat. «No ho vaig denunciar i estic disposat a assumir-ne la responsabilitat. Reconec les acusacions i em disculpo.»

Costa, que podria arribar a enfrontar-se a vuit anys de presó si se’l considera culpable, va passar a incriminar el seu excap, Francisco Camps, de supervisar el pla de suborns. Camps va dimitir el 2011 per acusacions similars, tot i que va ésser absolt pels tribunals.

Després del mea culpa de Costa davant del tribunal, el portaveu del PP, Rafael Hernando, va descriure la situació com «una vergonya i demano disculpes a les persones que, de bona fe, van votar el PP».

«L’hivern de 2018 està essent particularment fred per al PP als tribunals», va escriure el diari El País, que va dir que el partit de Rajoy actualment s’enfronta a més de 50 investigacions per pràctiques suposadament corruptes.

El PP (que es va negar a fer comentaris sobre el tema per a aquest article) no és l’únic partit esquitxat.

Altres casos que taquen les altes esferes impliquen membres del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) i de Convergència Democràtica de Catalunya (partit nacionalista català), i assenyalan encara més la tenacitat de la corrupció a la política espanyola.

L’índex sobre la percepció de la corrupció de Transparency International col·loca Espanya en el lloc 42, darrere de Portugal, Costa Rica i Botswana. Com era d’esperar, els espanyols veuen la corrupció com el segon problema nacional més important després de l’atur, i sovint es pregunten per què la seva classe política és tan propensa a abusar del poder.

Per a alguns, com el veterà líder comunista Julio Anguita, la resposta és d’una simplicitat enlluernadora.

«Aquest és un país de lladres i el seu sistema de justícia no funciona», va dir l’any 2009.

Però mentre que les debilitats de la judicatura ajuden a explicar aquest fenomen, altres miren cap a la història i la cultura per esbrinar per què la política d’Espanya està corrompuda.

Partits polítics que actuen com a «màfies»

Molts dels abusos comesos a l’Espanya moderna tenen les seves arrels en la dictadura de Francisco Franco (1936-1975). Contràriament al mite generalitzat, el govern de Franco va ser profundament corrupte: el dictador es va enriquir i va posar en pràctica el que el seu biògraf Paul Preston va descriure com a «pillatge institucionalitzat».

«En els països sorgits del feixisme, ja sigui a Espanya o a l’Amèrica Llatina, hem heretat les estructures corruptes d’aquell feixisme», indica l’humorista argentí Darío Adanti. «I quan la democràcia va arribar, no és fàcil desmantellar-les; ans al contrari, la democràcia creix sobre aquests fonaments.»

Adanti i un grup de col·laboradors han canalitzat la indignació dels espanyols davant les infraccions dels seus representants a través de l’humor pujat de to de la revista Mongolia. (La portada de la seva edició de febrer mostrava Francisco Camps retocat amb un bigoti de Hitler i el titular «Mein Camps».)

Els anys posteriors a la dictadura van ser un període clau per a Espanya pel que fa a la seva relació amb la corrupció, explica Edu Galán, un altre redactor de Mongolia. La modernització exprés de l’època i l’adhesió del país a la Unió Europea el 1986, continua, van ser una benedicció i una maledicció alhora.

«Gestionar una quantitat tan gran de diners en una democràcia tan jove és molt difícil, llevat que es mantinguin els mètodes apresos durant la dictadura», prossegueix.

El 1990, el govern del PSOE es va veure embolicat en un escàndol i el seu vicepresident, Alfonso Guerra, finalment, va haver de dimitir a causa de la conducta reprovable del seu germà Juan, en el que seria el primer de diversos casos que esquitxarien l’administració socialista.

Una investigació recent ha revelat fins a quin punt els funcionaris del PSOE van explotar el poder a la comunitat d’Andalusia, on el partit ha governat sense interrupció des del retorn a la democràcia. Dos expresidents regionals, Manuel Chaves i José Antonio Griñán, estan essent actualment processats per la seva presumpta participació en una estafa que incloïa paquets fraudulents de jubilació anticipada, subsidis a empreses i comissions, per una suma de 136 milions d’euros.

Els focus de corrupció a Espanya revelen un patró:

les comunitats en les quals el poder es concentra en un partit polític són especialment susceptibles de patir corrupció.

Jaume Muñoz, autor d’una història de la corrupció espanyola, La España corrupta, assenyala que a Andalusia, «l’única institució que té més edificis per ciutat que l’Església Catòlica és el PSOE».

D’altra banda, entre els baluards electorals del PP es troben les comunitats de Madrid i València, totes dues vinculades inextricablement als escàndols de suborns.

La corrupció es produeix «perquè hi ha un poder gairebé il·limitat en llocs en què [els partits] han ocupat molt de temps el govern sense que ningú no aporti un control ni un contrapès», segons Joan Coscubiela, exportaveu del partit d’esquerres Catalunya Sí Que es Pot (CSQP).

En aquestes circumstàncies, els partits polítics «es converteixen en una mena de màfies, tenen el poder», prossegueix Muñoz. «La gent no es queixa del mal que fan. [En aquest context], el PP, el PSOE o Convergència esdevenen un poder fàctic més que no pas un partit polític.»

Això també passa a Catalunya,

on la força dominant des de la transició democràtica va ésser Convergència, el predecessor del Partit Demòcrata Europeu Català de Carles Puigdemont (PDeCAT).

El 2014, la festa se’n va anar en orri amb l’escàndol protagonitzat pel seu fundador i ex líder, Jordi Pujol – el padrí del nacionalisme català modern – després que confessés que va amagar una fortuna en paradisos fiscals fora d’Espanya. Al gener, l’extresorer del partit, Daniel Osàcar, va ser empresonat per la seva participació en una trama que utilitzava el luxós Palau de la Música de Barcelona com a tapadora, per desviar 35 milions d’euros mitjançant una comptabilitat falsa. En total, es van canalitzar il·legalment 6,6 milions d’euros, en comissions il·lícites a les arques de Convergència.

«Tot s’ho va endur… el partit», explica Emilio Sánchez Ulled, el fiscal, per resumir el cas. «No és només una forma de parlar, és una mentalitat, una manera de pensar, i aquesta és la part més trista de totes.»

Dèficit democràtic

Tot i la gran quantitat de casos en els darrers anys, hi ha qui creu que l’era de la impunitat arriba a la seva fi.

En particular, tres demandes presentades contra l’exministre d’Economia del PP, Rodrigo Rato, es consideren veritables fites. Rato, que també ha estat director gerent de l’FMI i president de l’entitat creditícia Bankia, actualment és immers en un procés d’apel·lació d’una sentència de presó de quatre anys i mig, per la seva participació en la distribució de targetes de crèdit no registrades als membres del consell del banc —inclòs ell mateix— que les van utilitzar per gastar milions en despeses privades.

Rato també està a l’espera de judici per altres dos casos en què se l’acusa de pràctiques fraudulentes durant la seva presidència del banc.

Va ser un petit grup d’activistes digitals,

nascut del moviment de protesta espanyol Indignados, qui inicialment va portar Rato davant la justícia. Amb el nom 15MpaRato, els activistes van crear una bústia anònima en línia per a informadors i van usar-ne els continguts per incriminar l’expolític i financer.

Simona Levi, una artista italiana que forma part del grup, descriu el fet d’haver passat comptes amb Rato com la seva «obra d’art més gran».

Levi està convençuda que els partits polítics d’Espanya i la seva connivència amb els bancs i altres institucions suposadament apolítiques són al centre del problema de corrupció del país, juntament amb fiscals mediocres. Però també insinua que hi ha un factor de caràcter més aviat cultural, assenyalant que les nacions de la perifèria sud d’Europa són particularment vulnerables, a causa de les seves immadures o fràgils tradicions democràtiques.

«La corrupció és un sistema extractiu, com el sistema de terratinents o l’esclavitud. Hi ha un grup organitzat que es queda amb els diners», explica.

«La democràcia no és el millor entorn en el que aquestes persones puguin operar, perquè requereix transparència i una sèrie de coses que no els ajuden», afegeix. «Grècia, Itàlia, Espanya, Portugal… Tots aquests països tenen un enorme dèficit democràtic.»

A Espanya, el sistema de justícia contribueix a aquest dèficit. Una enquesta de l’Eurobaròmetre de l’any passat mostra que els espanyols tenen menys fe en la independència del poder judicial que qualsevol dels seus veïns de la UE, excepte Hongria i Polònia. L’any passat, el nou fiscal general anticorrupció, Manuel Moix, va dimitir després que els Papers de Panamà revelessin que tenia actius ocults en una companyia offshore.

Però també hi ha la sensació que els mitjans no han auditat amb prou rigor els polítics i les empreses.

La caiguda de la facturació durant l’última dècada ha obligat els mitjans a realitzar acomiadaments massius, fet que ha dificultat el periodisme d’investigació. A més, després que els grans grups mediàtics s’expandissin durant l’auge econòmic del país cap a altres àmbits, com l’editorial, l’immobiliari i el de la televisió per cable, es van tornar cada vegada més reticents a informar sobre els sectors o poders que els sustentaven.

Santander, CaixaBank i HSBC són ara accionistes de Prisa, el grup mediàtic que publica El País. Un altre grup important, Mediaset, està controlat per Fininvest, de la família Berlusconi.

«Com vol que un diari cobreixi una història de corrupció [sobre un banc] si el banc té accions en aquest mateix diari?»

comenta Adanti. «Els mitjans principals han deixat d’operar com el quart poder de l’Estat.»

El 2014, l’editor sortint d’El Mundo, Pedro J. Ramírez, afirmava que Rajoy havia pressionat els propietaris del diari perquè l’acomiadessin per les explosives presumpcions que havia publicat sobre l’extresorer del PP, Luis Bárcenas.

Una de les paradoxes de la recent era de la vergonya a Espanya és que les dimissions de càrrecs públics són relativament infreqüents i, en molts casos, els votants no han castigat els seus líders. El 2016, malgrat una sèrie d’escàndols, el PP va guanyar suficients escons per formar un nou govern. No és estrany, diu Jaume Muñoz, que els polítics «sentin la impunitat que els polítics de l’època de Franco acostumaven a sentir».

«No obliguem els nostres líders a representar-nos, simplement els seguim», continua. «Hi ha massa persones a Espanya que pensen que la democràcia és votar cada quatre anys i no exigir explicacions a la gent que governa.»

Guy Hedgecoe és un periodista establert a Madrid i autor de Freezing Franco: The Battle for Spain’s Memory (2015).

Foto: AFP via Getty Images | Philippe Marcou. Espanya és plena d’escàndols de corrupció, que es remunten als temps de Franco. 

Notícia original (Politico. 03/07/2018)

Facebooktwittergoogle_plusredditlinkedintumblr

Share this Post

Leave a Comment

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>
*
*