LA JUSTICIA ALEMANYA DESPULLA AL TRIBUNAL SUPREM ESPANYOL

La decisió de la justícia alemanya sobre Puigdemont dinamita toda l’estratègia del jutge Llarena i qüestiona una acusació de rebelió que tan sols els tribunals tant polititzats com l’Audiència Nacional o el Tribunal Suprem poden veure.

Quan Carles Puigdemont va ser detingut ara fa tres mesos a l’autopista A7 d’Alemanya, entre els pobles de Shuby i Jagel, la decisió sobre la seva extradició va quedar en mans d’un tribunal. El que tocava. El més proper. El que regeix per a aquella regió federada alemanya. El tribunal de Schleswig-Holstein, només a mitja hora d’allà.

Si a Puigdemont l’haguessin detingut en aquella mateixa autopista una hora abans o una hora desprès, hagués estat un tribunal diferent i un altres jutges que haguessin hagut de decidir. Perquè a Alemanya -i se suposa que a Espanya també- regeix un principi jurídic esencial: el dret al jutge natural. Que a qualsevol acusat l’ha de jutjar el tribunal predeterminat per la llei, i el que li toca, no el que prefereix el Govern o el rei. És un dret humà fonamental i que serveix per evitar abusos obvis. És un dels principis bàsics per a un judici just. Un judici que, en el cas de l’independentisme, no sembla estar garantit el sistema judicial espanyol.

A Espanya, el principi del jutge natural també hi és en la nostra Constitució.

Article 24 punt 2: el dret al “jutge ordinari predeterminat per la llei”. Quelcom que entra en clara contradicció amb l’existència d’un tribunal gens ordinari, l’Audiència Nacional, no té equivalents a la justícia europea i que pren moltes de les decisions més sensibles.
A l’Audiència Nacional només hi ha sis jutjats centrals d’instrucció. Només sis jutges pels que passen els sumaris més delicats del país. Que sigun només sis és el contrari a una garantia d’independència. És una garantia per al poder, perquè és més fàcil pressionar a sis jutges, moure les cadires de sis jutges, promoure o castigar a sis jutges, que controla els centenars de jutges ordinaris del país.

Entre altres assumptes importats, d’Estat -com el terrorisme, els “perillosos tuitàires” o la lluita contra els grans delictes econòmics de la corrupció-, l’Audiència Nacional és també el tribunal que decideix a Espanya sobre les extradicions. Si hagués estat al revés, i un pròfug de la justícia alemanya hagués estat detingut en el kilòmetre 180 de l’A6, hagués estat l’Audiència Nacional, i no un jutge de Tordesillas, qui sentenciés si l’enviem cap a Alemanya o es queda aqui.

Què hagués passat amb Puigdemont si la decisió sobre la seva extradició la hagués pres una Audiència Nacional alemanya sobre la que Angela Merkel hagués tingut eines amb les que pressionar? No ho sabem. Però és possible que alguna cosa diferent al que acaba de passar.

La decisió de la justícia alemanya sobre l’extradicció de Carles Puigdemont despulla el Tribunal Suprem i per extensió al sistema judicial espanyol.

El Tribunal de Schleswig-Holstein no veu per enlloc aquest delicte de rebelió per al que es necessita un alçament armat i violent que no va existir. La setència d’aquest tribunal dinamita tota l’estratègia del jutge Pablo Llarena, tota la seva instrucció, i posa encara més en dubte una acusació exagerada, la de rebelió que, en tota Europa, només jutjats tan polititzats com l’Audiència Nacional o el Tribunal Suprem espanyol aconsegueixen veure.

El que va passar en el Suprem s’entén millor quan es coneix el sistema d’elecció de jutges que regeix en el més alt tribunal espanyol. Al Suprem s’arriba per decisió directa dels vocals del Consell General del Poder Judicial (CGPJ) sense cap concurs de mèrit especial. I al mateix temps els 20 vocals del CGPJ són anomenats, directament i a dit, per les majories parlamentàries del Congrés i el Senat. És a dir, al Suprem espanyol només s’arriba des de fa molts anys amb el recolzament de la majoria conservadora del CGPJ que anomenar a dir el PP. Amb el seu vist-i-plau imprescindible. Som gairebé l’únic país de tota Europa on es trien els jutges del Suprem, gairebé directament des del poder polític, sense que prevalguin els criteris de mèrits o experiència, com ha criticat diverses vegades el Consell d’Europa.

El jutge Pablo Llarena, per exemple. Va arribar al Suprem el 2016 després de ser president i portaveu de la APM, l’associació judicial conservadora. Després de liderar l’APM, va ser ascendit al Suprem amb els vots dels vocals anomenats a dit pel PP. No portava una instrucció penal des de feia anys.

Qüestió de competència

Un dels abusos més clars de tot el procés penal en contra de l’independentisme està aquí, en qui són els jutges que estan decidint si els líders independentistes són culpables o no ho són. En teoría, la competència sobre els delictes de rebelió i sedició eran de les audiències provincials, no de l’Audiència Nacional a Espanya. Aquest criteri és el que es va aplicar quan Baltasar Grazón va intentar investigar els crims del franquisme – en el Suprem li van dir que la rebelió era cosa seva- o quan van processar als controladors aeris per sedició -cadascun van ser jutjats en la seva audiència provincial més propera als seu aeroport, no a l’Audiència Nacional-. Però amb l’independestisme català, el criteri de la Fiscalía i dels tribunals va canviar, i de l’Audiència Provincial de Barcelona es va passar, com per encanteri, a l’Audiència Nacional.

Molt pitjor va ser el canvi amb el es va trobar immers el Tribunal Suprem. En teoría, als aforats autonòmics els jutja el Tribunal superior de cada autonomía. En el cas de Puigdemont o Junqueras, els hi hauria d’haver tocat el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, no el Tribunal Suprem, que només s’ocupa dels aforats no autonòmics. Però el dret al jutge natural, a Espanya, funciona així.

L’argument que van utilitzar per passar aquest cas al Suprem van ser que els seus pressumptes delictes afecten a tots els espanyols, no només als catalans.

I és cert, però passa el mateix amb molts altres delictes que no canvien de jutge per aquesta raó. El veritable motiu -que no van explicar- és que els tribunals superiors autonòmics estan en part anomenats pels parlamentaris autonòmics. I és clar, Puigdemont i els seus es trobarien en TSJ català amb jutges promocionats pels seus respectius partits. Exactament igual que passa amb molts altres aforats en la polititzada justícia espanyola.

P.D. Podria el rey Juan Carles de Borbó ser investigat per la justícia després de les revelacions sobre els seus negocis i patrimoni amagat a Suïssa que ha confessat la seva ex-amiga Corinna zu Sayn-Wittgenstein? Podria. Probablement això passaria si aquests mateixos indicis esquitxessin a un ciutadà comú. Des que va dimitir com a cap de l’Estat, el rei emèrit va perdre la seva inviolabilitat i ha de complir amb les mateixes lleis que els altres. Amb una diferència: que és aforat. I per tant només el pot jutjar el Tribunal Suprem i aquells jutges que han estat anomenats pels vocals anomenats a dit per les majories parlamentàries.

I si la decisió d’investigar judicialment al Borbó depengués d’un jutge ordinari i que mai ha rebut cap favor polític, com el jutge Castro? Doncs probablement serien figues d’un altre paner.

Ignacio Escolar és periodista. És el director de eldiario.es. Autor de escolar.net y analista polític a La Sexta. Més a www.escolar.net/about.

 
Noticia original (eldiario.es – 12/07/2018)

Facebooktwittergoogle_plusredditlinkedintumblr

Share this Post

Leave a Comment

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>
*
*