LLARENA, ESPANTADA I CONSEQÜÈNCIES

El Dret, com a instrument per solucionar conflictes, no pot ni ha de ser utilitzat de manera truculenta i fal·laç per reprimir al dissident, i encara menys, com a coartada per restringir llibertats i drets fonamentals.

La darrera espantada del jutge Llarena,

retirant no només l’ordre Europea de Detenció i Entrega cursada a Alemanya en contra de Puigdemont, sinó també l’existent en contra de Ponsatí a Escòcia, les inexistents contra Comín, Serret i Puig a Bèlgica, així com l’ordre internacional de detenció cursada a Suïssa en contra de Marta Rovira, posa en evidència tant el talant d’aquesta persecució com l’escàs rigor tècnic de qui les havia cursat. En qualsevol cas, el rellevant no és la retirada d’aquestes ordres, sinó les raons i les seves conseqüències que, estic segur, no han estat adequadament mesurades.

Les raons són clares: la tesi acusatòria, que no investigadora, de Llarena es basa en una antidemocràtica interpretació dels fets i de la corresponent, també antidemocràtica, aplicació del Dret Penal, com ha deixat en evidència el Tribunal Superior de Slesvig-Holstein no en una ni en dos, sinó en tres ocasions.

Sí, pensar que el que va passar el 20 de setembre o l’1 d’octubre passats pot encaixar en els delictes de rebel·lió i/o sedició només reflexa que qui està realitzant aquesta interpretació dista molt de tenir una visió democràtica de la realitat, perquè només cal una reposada i desapassionada lectura de l’auto de processament dictat per Llarena per entendre que el que realment està criminalitzant no és una altra cosa que els drets a la llibertat d’expressió, reunió i manifestació.

La resposta donada pel Tribunal de Slesvig-Holstein, i les que anaven a arribar des d’Escòcia i Suïssa, han motivat el pànic a l’instructor que ha preferit escollir el camí indigne d’impedir el contrast jurídic de les seves tesis, retirant totes les ordres de detenció per segona vegada.

S’ha fet un ridícul de proporcions inimaginables i per l’actuació d’uns pocs, s’ha posat en qüestió a tot el sistema judicial espanyol, al menys a nivell europeu.

En l’àmbit de les conseqüències, la primera

i més evident rau en aquest ridícul del que parlo: la credibilitat del sistema judicial espanyol ha quedat obertament tocada, producte d’un actuar irreflexiu, carregat de passió, intencions polítiques i molt poc o gens de dret. Insisteixo: una lectura reposada, sense ardors patriòtics, de l’ordre de processament i d’una sèrie de resolucions dictades tant per Llarena com per la Sala d’Apel·lacions durant la instrucció, el que realment reflecteix són judicis i intencionalitats polítiques que res tenen a veure amb un procés penal dins d’un Estat Democràtic i de Dret.

La segona conseqüència,

també evident, és que tant Carles Puigdemont com la resta de polítics catalans residents a l’estranger han recuperat la seva total llibertat de moviments, amb l’excepció del territori espanyol. Es podran moure per tot el territori de la Unió sense veure’s privats, per via de la suspensió, de cap dels seus càrrecs públics i drets perquè, sota cap concepte, és d’aplicació la injusta interpretació que, fins ara, s’ha fet de l’article 384 bis de la Llei d’enjudiciament criminal.

La tercera conseqüència

pot ser menys evident però és tan rellevant com les anteriors: s’ha arrossegat a diversos països del nostre entorn a uns costosos procediments d’extradició o lliurament per, arribat el moment de la veritat -aquest en el qual Llarena quedaria en evidència- , retirar aquestes sol·licituds de cooperació, deixant a la Justícia d’Alemanya, Escòcia i Suïssa amb unes despeses aclaparadores i sense la possibilitat que hi hagi constància d’alguna cosa evident: els fets no són constitutius de cap delicte.

Aquesta actuació irresponsable, impròpia de qui exerceix la funció jurisdiccional, tindrà la seva resposta quan es cursi, per tercera, quarta o cinquena vegada, una nova ordre europea o internacional de detenció perquè, a diferència del que deu pensar el jutge Llarena, aquestes ordres seran tramitades pels mateixos jutges i tribunals als quals se’ls ha fet treballar i gastar recursos públics per a res.

La quarta conseqüència

també tindrà el seu reflex en els procediments que es pretenguin entaular en el futur, perquè la resolució de Slesvig-Holstein, si bé no s’ha executat, ha esdevingut ferma. Aquí s’ha establert una cosa essencial: no existeix ni rebel·lió, ni sedició, ni desordres públics, i encara que aquesta resolució no és -en principi- vinculant per als tribunals de Bèlgica, Escòcia o Suïssa, sí que serà un element que es tindrà molt en compte quan, finalment, el jutge Llarena s’atreveixi a tornar a cursar noves ordres de detenció. Dic que en principi no és vinculant perquè es va dictar en el si d’un procediment arxivat. Però que les aparences no ens enganyin: s’han plasmat uns criteris jurídics homologables a tot el territori de la Unió Europea.

La cinquena conseqüència,

autèntica raó per la qual Llarena -sol o en companyia d’altres- va decidir retirar les ordres de detenció, és l’efecte dominó que la resolució de Slesvig-Holstein podria tenir en el judici que se celebrarà en breu davant el mateix Tribunal Suprem. S’ha pretès encapsular el resultat obtingut a Alemanya per intentar salvar una erràtica instrucció i una qualificació jurídica inacceptable des d’una perspectiva democràtica. El problema és que, tot i que es tracti de tapar el sol amb les mans, la resolució és ja ferma i estableix que els fets descrits per Llarena no són constitutius de cap delicte.

Conseqüències hi ha moltes més (i seria llarg d’explicar), però el més rellevant és que, per qüestions alienes al que és la correcta administració de Justícia, s’ha exacerbat un procediment, s’han forçat els tipus penals, s’han vulnerat drets fonamentals i s’ha arribat a les portes d’un judici oral, el resultat del qual tots podem imaginar, si no es fa res per reconduir aquest procediment a unes vies democràtiques. Quan parlo de democràtiques em refereixo a una interpretació i aplicació democràtica del dret, segons la qual els fets objecte d’investigació no passen de ser situacions que tot estat democràtic ha de suportar si vol seguir anomenant-se així.

Espanya, fa molts anys, va decidir incorporar-se a la Unió Europea i sempre vaig pensar que no ho feia perquè ens construïssin carreteres, línies d’alta velocitat o aeroports fins i tot on no es necessitessin; vaig creure, i segueixo creient, que vam entrar a Europa per formar part del nucli dur dels països democràtics i això, sens dubte, té una sèrie de costos, entre els quals es troba que quan anem a interpretar la realitat, ho fem des d’un prisma igualment democràtic; i que quan pretenguem aplicar el dret, l’interpretem en el mateix sentit, perquè la democràcia no és un cognom, sinó una forma d’afrontar la vida.

El Dret, com a instrument per a solucionar conflictes, no pot ni ha de ser usat de manera injusta i fal·laç per reprimir al dissident,

i encara menys com a coartada per restringir llibertats i drets fonamentals. El Dret ha de ser un instrument que ajudi a canviar la realitat i, sobretot, que garanteixi els drets de tots, ens agradin o no els seus plantejaments.

En el cas de Catalunya, el que s’ha fet és destrossar el dret penal, processal i constitucional per mantenir la més punyent herència del franquisme: l’estructura monàrquica sustentada en la indissoluble unitat de la nació espanyola, com si la mateixa es pogués sostenir a punta de condemnes i indeguts empresonaments.

Si volem quedar-nos a Europa, hem de pensar i actuar com a europeus; si volem anomenar-nos demòcrates, hem de pensar i actuar com a tals; i si volem viure en un estat democràtic i de dret, la nostra justícia ha de pensar, actuar i resoldre d’acord amb criteris democràtics.

La pilota està a la teulada del Tribunal Suprem però, també, al de la Fiscalia.

 

 Notícia original (Eldiario.es – 24/07/2018)

Facebooktwittergoogle_plusredditlinkedintumblr

Share this Post

Leave a Comment

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>
*
*