TRILOGIA FEDERAL

Tres cartes d’un federalista català

1. Del federalisme utòpic a l’independentisme científic (quan el lògic hauria de ser el contrari).

Gairebé cent cinquanta anys en defensa d’una Espanya federal, des del text de Valentí Almirall, Bases per a la Constitució Federal de la Nació Espanyola i per la de l’Estat de Catalunya (1868), no han aconseguit instaurar una Federació democràtica de pobles hispànics. A Espanya el federalisme és una utopia, millor dit una distopia per la dreta i una part significativa de l’esquerra. Pi i Margall es va entestar a fer pedagogia federal després del fracàs de la Primera República federal, especialment amb el seu llibre Les nacionalitats (1876). No ho va aconseguir. A Espanya no és possible fer normal el que el sentit comú indica. Ja podia el gran federalista català explicar com la federació era un sistema de llarga tradició i estabilitat en Estats Units d’Amèrica o en la Confederació Helvètica, i que era el sistema polític que s’adequava més a l’Espanya plural i diversa. No va convèncer. Davant l’idealisme de Pi i Margall, la pedagogia que va intentar Valentí Almirall era més empírica i positivista. En Lo Catalanisme (1886) va fer una descripció de l’Espanya real, la de les diferents llengües i cultures, amb l’ànim de demostrar que el sistema polític que s’adaptava millor a aquesta realitat espanyola, era una federació sensible i integradora dels particularismes regionals . Tampoc va convèncer, encara que només es necessitava viatjar per les terres espanyoles per veure i comprendre.

Les Espanyes, d’història plural, havien estat sotmeses a un procés d’unió imposada pel poder omnímode, uniformador i particularista de la Corona, des de la conquesta de Granada. Aquesta era l’opinió de Manuel Azaña en el seu magistral discurs del 27 de maig de 1932, sobre l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Azaña, com en el seu temps Pi i Margall, els presidents de govern més intel·ligents, cultes i incompresos de la història contemporània espanyola, va intentar la rectificació històrica d’una tradició d’expulsions i conversions forçades dels diferents, d’imposició d’un únic i centralitzador poder amb la benedicció inquisitorial de l’església catòlica, de recuperació i representació de l’Espanya real. Una Espanya, la primera víctima confiscada i esclavitzada  va ser la pròpia Castella, en 1521, de manera que el defensor de les llibertats catalanes va poder dir, amb raó, que ell era l’últim defensor de les llibertats espanyoles. L’oblit persistent de les idees polítiques d’Azaña, com de Pi i Margall i Valentí Almirall, la seva solitud, no són casualitat; formen part d’aquesta Espanya autista amb la seva pròpia història, incompetent per a la rectificació, obstinada a cometre i repetir els mateixos errors del passat.

Aquesta és la intransigència del nacionalisme espanyol, el més particularista de tots els nacionalismes hispànics, com el mateix Ortega i Gasset reconeixia. El intel·ligent per a una Espanya democràtica i plural seria el reconeixement a la igualtat de les diverses identitats culturals i lingüístiques, així com la regulació constitucional com a llengües oficials de l’Estat del castellà, el català, el basc i el gallec. Tan complicat és entendre que la unió voluntària només és possible si es produeix un igual reconeixement per a tots amb la seva identitat d’origen? El sentiment de pertinença compartit sorgeix quan existeix aquesta igualtat, i no la imposició d’una cultura i llengua sobre les altres. A Suïssa no hi ha discriminació entre les llengües, tot i que l’alemany és la llengua d’una gran majoria de la població, que gairebé triplica la població de parla francesa i multiplica per deu o més a la població de parla italiana.

El nacionalisme espanyol mai ha defensat l’autonomia política per convicció, ho ha fet per resignació. Així és impossible la construcció positiva d’un Estat autonòmic amb horitzó federal. Ha estat el catalanisme polític qui ha protagonitzat al llarg del Segle XX una visió d’Estat, fundada en la correspondència i interdependència entre democràcia i autonomia. Un catalanisme que en els seus diferents corrents, autonomista, federalista i independentista, ha defensat la identitat nacional de Catalunya i la plurinacionalitat de l’Estat espanyol. Quan aquest catalanisme ha promogut una lectura autonomista i pluralista de la Constitució espanyola de 1978, mitjançant les reformes estatutàries, la resposta de les institucions de l’Estat ha estat negativa i decebedor.

La fatiga i desafecció han arrelat en la gran majoria de la societat catalana. En política el temps és molt important i el temps federal està sent sobrepassat pels esdeveniments. O s’assumeix amb valentia la necessitat d’un pacte d’Estat entre totes les forces democràtiques per al desenvolupament federal i plurinacional de l’Estat autonòmic, o el catalanisme polític pot intentar escometre un pas històric cap a la constitució d’un Estat propi dins de la Unió Europea. En tot cas, si es confirma el fracàs final del projecte autonomista i federalista, com propostes majoritàries i generalitzables de la història del catalanisme, caldrà trobar una solució específica per a l’autogovern de Catalunya, des de la negociació bilateral i el reconeixement de la voluntat democràtica de la nació catalana. L’independentisme ja no és una utopia, com sí que ha esdevingut el federalisme a la Ibèria somiada per republicana i federal. L’objectiu de Catalunya com a nou Estat europeu ha entrat en un procés polític real, on la seva consecució no és depenent del que vulguin o facin les altres parts implicades en un procés federal. En aquest cas, es depèn primerament i fonamentalment de la pròpia força democràtica dels ciutadans de Catalunya, amb el respecte cap a les minories discrepants. Aquest és el moment polític que viu Catalunya, tot i que no hi ha separació sense negociació, i no és concebible en democràcia una secessió unilateral.

Encara s’està a temps de no perdre un últim tren federal a Espanya, si es vol evitar realment la deriva independentista a Catalunya. No hauria de ser tan inabastable en democràcia, emprendre una reforma constitucional en sentit federal, que com a mínim desenvolupés el model autonòmic, tenint com a referència el federalisme alemany en la seva organització institucional, distribució de competències i sistema fiscal, així com el federalisme suís, quant al reconeixement constitucional de les llengües i cultures. Es pot demanar més, però això ja seria un èxit i tindria efectes molt positius en la desactivació de tots els nacionalismes, central i perifèrics, i, en el principal, aconseguiria una major identificació i lleialtat compartida dels ciutadans i pobles d’Espanya. És veritat que persistirien les reivindicacions nacionalistes finalistes, les que no aconsegueixen satisfacció si no és mitjançant un Estat sobirà i independent. Però la turbulència nacionalista s’hauria suavitzat i, potser, s’hauria aconseguit aquella rectificació azañista, tan necessària perquè Espanya segueixi, per fi, el principi que els conflictes en democràcia, inclosos els nacionals, es resolen amb més democràcia i no amb menys llibertat .

2. Federalisme o barbàrie (la força de la raó o la raó de la força)

El món té un futur de pau si s’orienta cap al federalisme, però persisteix l’hegemonia del nacionalisme, un nacionalisme que es resisteix a la pèrdua de sobirania dels estats nacionals. En els darrers anys, sobre el fons de la profunda crisi econòmica i social, el nacionalisme ha rebrotat amb especial virulència en tots els països. Un ultranacionalisme populista i demagog està guanyant posicions dins el teixit social, penetrant en totes les classes socials. Els estats han deixat enrere els efectes de l’última onada de naixement o restitució d’estats nacionals en 1989, tancant de nou les fronteres i oposant-se a tot nou procés d’autodeterminació. Les grans potències no estan per avalar cap procés cap a la independència o reconeixement de nous estats. Per descomptat, així és a Palestina, Sàhara, Caixmir, Tibet o Txetxènia, entre tants altres conflictes nacionals combatuts amb tota la violència necessària, però tampoc es percep cap empatia o complicitat cap a les nacions sense estat del món occidental, que des de fa anys defensen el seu dret a l’autodeterminació de forma pacífica i democràtica, com el Quebec, Flandes, Catalunya o Escòcia. En aquest últim cas, la convocatòria del referèndum no hauria d’ocultar la seguretat amb què David Cameron contempla la seva previsible resultat contrari a la secessió d’Escòcia.

Els Estats nacionals no són gens democràtics pel que fa a la seva integritat territorial i, per tant, no reconeixen en els seus ordenaments constitucionals el dret d’autodeterminació de les nacions que puguin formar part d’ells. Llavors, com es poden resoldre per la via pacífica i negociada dels conflictes nacionals? No se m’acut cap altra via que la federal. En un món interdependent i amb una multiplicació exponencial de les relacions de tot tipus, econòmiques, financeres, culturals o polítiques gràcies a la revolució tecnològica de la comunicació en els darrers lustres, no cal posar portes al camp, ni elevar tants murs inútils per frenar la natural relació i cooperació del gènere humà cap a un món més pròsper i lliure per a tothom. Un món enfrontat (nacionalment) aguditzarà la crisi fins a nivells extrems sense excloure el conflicte bèl·lic. La recuperació econòmica i la pacificació política seran globals o no es produiran. Només la col·laboració internacional com a ciutadans del món abans que com nacionals, pot obrir camins cap a una pau més estable i de futur menys incert. El món ja no pot ser governat per una única potència, ni per l’empat perpetu entre dos o més de dues potències. Urgeixen unes Nacions Unides reformades i amb autoritat autònoma i vinculant sobre els Estats. El principi federal fundat en el pacte és l’única via per construir un mínim i incipient govern mundial, imprescindible per a la pau en aquest ja convuls i molt inestable Segle XXI.

Més necessari encara és el desenvolupament del principi federal a la Unió Europea. És l’única manera de frenar l’avanç dels ultranacionalismos en la majoria dels estats europeus. Els grans Estats nacionals europeus de llarga tradició històrica, com Espanya, França o el Regne Unit, també els Estats d’unificació nacional més tardana, com Alemanya i Itàlia, han d’assumir que el temps de les sobiranies absolutes i indivisibles ha acabat. No hi haurà Europa política sense replantejar la sobirania, tant a nivell supraestatal com infraestatal. Les properes eleccions europees haurien de ser el moment de recobrar la visió federalista i europeista de Altiero Spinelli i, al mateix temps, el sentit pràctic i de govern cap a una Europa unida de Jacques Delors. Només així tornarà l’esperança i enterrarem per sempre l’enganyosa i reaccionària presència dels nacionalismes populistes.

El nacionalisme espanyol té un problema afegit als propis d’aquells Estats nacionals europeus de passat colonialista, que es resisteixen a una revisió total de les tesis de Jean Bodin sobre la sobirania. A Espanya abans va ser l’imperi que la nació. Un imperi que mai va aconseguir la cohesió nacional dels pobles peninsulars. L’Estat constitucional espanyol va fracassar com a liberal i com nacional. Encara no ho ha superat, tot i que durant anys de democràcia liberal semblat que començava una nova Espanya que es reconeixia en la seva diversitat interna. Ha estat un miratge, mai s’ha anat l’Espanya acomplexada internacionalment, temorosa amb les seves perifèries nacionals, reticent cap a tot procés de reforma progressiva de la Constitució. El nacionalisme espanyol és genèticament incapaç d’encapçalar un desenvolupament pluralista i federal de la democràcia i, al mateix temps, es veu incompatible amb un reconeixement positiu de la plurinacionalitat, que fonamenti i constitueixi la unió de l’Estat espanyol.

Durant dècades el catalanisme ha pugnat per la modernització d’Espanya i pel reconeixement de l’autogovern dels seus pobles. Des Valentí Almirall, el 1868, fins a Pasqual Maragall, el 2006, la voluntat majoritària del catalanisme ha estat sempre la de defensar l’autogovern de Catalunya dins d’una Espanya federal i plurinacional. És cert que han existit altres dos catalanismes, hegemònics en algunes etapes històriques, que no són federalistes o que veuen l’alternativa federal com a solució transitòria. D’una banda, és el cas del separatisme o independentisme, la màxima presència i fortalesa l’ha aconseguit precisament en els últims anys, especialment gràcies a la ceguesa històrica i tancament mental del nacionalisme espanyol. D’altra banda, el catalanisme regionalista o autonomista de Prat de la Riba i Cambó, la continuïtat històrica l’ha representat el pujolisme fins a la pèrdua del govern de la Generalitat, l’any 2003, ha estat un catalanisme pragmàtic i gradualista, sempre amb el accent posat en la singularitat nacional de Catalunya. Aquest catalanisme ha tingut els seus dubtes democràtiques en moments clau de la història contemporània, particularment en els anys de la dictadura de Primo de Rivera, en la seva resistència contra la llei de Contractes de Conreu, promoguda pel president Companys, el 1934 , i en l’actuació o passivitat profranquista d’alguns dels seus destacats dirigents en la guerra civil i primers anys de la dictadura de Franco. Els millors i més esperançadors moments del catalanisme han sorgit de la unitat i del sentit de l’oportunitat en les circumstàncies històriques que es vivien. Així va ser amb la Mancomunitat de Prat de la Riba (1914), amb la proclamació de la República catalana per part de Macià, i posterior restabliment de la Generalitat en la perspectiva de la unió federal dels pobles hispànics (1931), i amb la constitució de l’Assemblea de Catalunya sota l’hegemonia del PSUC (1970), pilar sobre el qual es va fonamentar l’exigència del restabliment de la Generalitat republicana i el retorn del president Josep Tarradellas.

En l’actualitat, el catalanisme navega a la desunió, i als dirigents del procés independentista dominant els falta sentit de la responsabilitat del moment històric que s’està vivint. Han promogut una acció política sense matisos ni estratègia, a cavall d’una legítima i lògica mobilització popular davant la discriminació i humiliació de la identitat i drets de la societat catalana. Però aquesta desorientació i divisió interna del catalanisme no ha d’ocultar la qüestió de fons: l’autoritarisme que caracteritza un nacionalisme espanyol, que lluny d’obrir vies de diàleg, es mou entre l’autisme, l’insult i l’amenaça. Al final els seus representants aconseguiran la unitat de gairebé tot el catalanisme al voltant de l’única opció defensable per exclusió de totes les altres: la independència

El nacionalisme espanyol és el principal responsable de la permanència dels conflictes nacionals en les perifèries de la península. La Constitució democràtica no ha canviat les seves pors i la seva oposició a tota redistribució territorial del poder. Aquest nacionalisme d’estat desconeix els efectes tan positius que ha tingut el federalisme per a la unió nacional als Estats Units, Suïssa, Alemanya o Canadà. En tots aquests països hi ha la diversitat i, també, tensions territorials, com és natural, que es resolen mitjançant el diàleg i el consens. És clar que són països amb una cultura democràtica molt superior a la que es té a Espanya. Per què el nacionalisme espanyol no aprèn d’aquests exemples externs i, per contra, s’endinsa en la seva pròpia història d’intolerància i tragèdia? Tan difícil és canviar el rumb d’aquesta negativa història i impulsar un desenvolupament veritablement federal de l’Estat autonòmic? El federalisme pot posar els ponts de la convivència plurinacional entre els pobles d’Espanya, en el marc d’una Unió Europea, que també ha de renéixer mitjançant la ciutadania europea i posant en un segon pla les identitats estatals-nacionals. ¿No és sensata i raonable aquesta proposició? Llavors, per què sembla tan irreal? És més atractiva la barbàrie que comporten els enfrontaments nacionalistes que la pacificació mitjançant els valors federals del pacte, el pluralisme i la fraternitat entre les nacions? No hi ha futur per a Europa si no és en federal, igual que Espanya, que sucumbeix sota un nacionalisme espanyol, ancorat entre l’autoritarisme i la impotència.

3. La secessió de Catalunya (una opció inevitable i legítima quan el pacte federal és impossible)

L’autodeterminació és un concepte republicà que té el seu origen en la Il·lustració i en el pensament de Kant. En la societat moderna, basada en el principi que les persones neixen lliures i iguals, l’autodeterminació inclou diversos drets alhora: la llibertat de pensament, el dret a decidir ia triar en llibertat, el dret a expressar les pròpies idees per qualsevol mitjà de comunicació amb l’objectiu de promoure ideals compartits. L’autodeterminació té el seu origen necessari en la llibertat individual, però es pot desenvolupar mitjançant el reconeixement mutu entre ciutadans que reivindiquen i participen d’un ideal col·lectiu i públic. Quan un 4 de juliol de 1776, ciutadans de les 13 colònies britàniques, s’uneixen col·lectiva i solidàriament per afirmar la seva lliure autodeterminació, i el seu efecte mitjançant la proclamació de la independència enfront de la Corona Britànica, estan exercint el seu dret inalienable a decidir el seu destí polític ja constituir-se com poble sobirà.

L’autodeterminació de les persones, fonament imprescindible de tota societat democràtica, és, al mateix temps, expressió del zoon politikon, és a dir del ciutadà que viu la seva llibertat amb els altres, com a part d’una comunitat política que decideix i s’autodetermina lliurement. No hi ha autodeterminació republicana que no sorgeixi de la llibertat de tots i cadascun dels membres de la comunitat política. En aquest sentit, el legítim exercici de l’autodeterminació no té una altra via que la consulta democràtica de tota la ciutadania.

Les persones i els pobles són lliures en la mesura que prèviament tinguin independència real per decidir sense coaccions. És així en l’àmbit privat (el feminisme ho ha assenyalat amb meridiana claredat) i ho és en l’àmbit públic (¿qui decideix en unes eleccions, els ciutadans independent i lliures, o els votants dependents dels que controlen o són propietaris dels mitjans d’informació i comunicació?). L’autodeterminació promoguda i conduïda pel nacionalisme corre el risc de ser desvirtuada, quan substitueix la lliure ciutadania per l’exaltació de la nació com a concepte suprem i d’obligada lleialtat. Només el federalisme, comprès com a pacte entre iguals, garanteix el desenvolupament republicà de l’autodeterminació. Perquè tota unió federal no pot oblidar que la seva legitimitat d’origen és el pacte democràtic i, per tant, el seu efecte o resultat no pot imposar una única i suprema lleialtat. Quan dos o més pobles s’uneixen federalment, assumeixen dues lleialtats, la de la nació d’origen i la de la unió federal. Dos lleialtats perfectament compatibles sense que una sigui superior a l’altra.

Un futur imaginat de pau i fraternitat serà federal, perquè no és imaginable un món pacífic i fraternal hegemonitzat pel / s nacionalismes. El Segle XX ha estat prou clar i contundent com a reflex de la tragèdia i destrucció que comporten els enfrontaments nacionalistes, especialment a escala mundial. El federalisme ha de renéixer com a ideologia alternativa al nacionalisme en l’organització interna dels Estats, en les relacions supraestatals i unions continentals, en la urgent i necessària fonamentació d’un dret mundial vinculant per a tothom. El desenvolupament de la democràcia pluralista implica la divisió territorial de poders, ja enunciada i promoguda per Montesquieu i assumida pels pares fundacionals del federalisme nord-americà.

El gran obstacle contra el procés federal és el nacionalisme inherent als estats nacionals. Semblen tranquils fins que es desperta la fera nacionalista. Els nacionalismes d’estat són intransigents davant dels objectius de qualsevol altre nacionalisme, que aparegui en el seu territori considerat com a propi i exclusiu. S’estableix immediatament la dialèctica centre-perifèria de confrontació nacionalista. No hi ha possibilitat d’acord final, com no sigui el resultat de la imposició dels interessos del nacionalisme d’estat. Podran haver acords parcials en el millor dels casos, però seran transitoris i sempre subjectes a la provisionalitat.

En aquestes circumstàncies i quan el nacionalisme d’estat es tanca amb pany i clau, el federalisme contempla l’opció democràtica de la secessió. El pacte federal, per ser vàlid en sentit democràtic i republicà, ha de ser igual i commutatiu. És a dir, les parts que pacten ho fan amb reciprocitat i plena llibertat, de manera que tots surten beneficiats amb la unió federal, sense que ningú hagi de renunciar a la seva identitat i autogovern. Un federalista que assumeix un contracte desigual o de submissió no és tal. Per contra, ha de contemplar l’opció de la independència o secessió quan no és possible un pacte federal en condicions de llibertat i igualtat.

Aquesta és la realitat que afecta en l’actualitat a l’autogovern de la nació catalana. Després de més de 30 anys d’aprovada la Constitució espanyola de 1978, l’Estat autonòmic ha entrat en un carreró sense sortida per la voluntat del Partit Popular de no permetre cap desenvolupament federal de la mateixa. Els qui no van donar suport al procés constituent espanyol, o ho van fer amb gran reticència, es presenten ara com els màxims valedors d’una Constitució, que interpreten de manera restrictiva i centralista. L’Estat autonòmic era un model obert i híbrid, fundat en el reconeixement i garantia de l’autonomia política de les nacionalitats i regions, que podia i havia de desenvolupar-se en sentit federal, plurilingüístic i plurinacional. No ha estat així, sinó que ha quedat reduït a una descentralització administrativa, que sent important, no té res a veure amb un model d’estat compost o federal. Així ho assenyalarien autors que són referents de la teoria federal del Segle XX, com Wheare o Elazar. El Partit Popular segueix la tradició autoritària del constitucionalisme conservador espanyol de negar-se sempre a l’esmena constitucional si no és per retrocedir. Ara ho fa novament en considerar que l’Estat autonòmic regulat per la CE78, era un punt d’arribada, mai de partida i, en tot cas, de procedir a la seva reforma, l’orientació de la mateixa serà regressiva i recentralizadota.

En aquest escenari, la nació catalana no té més opció que mobilitzar-se en defensa del seu dret a decidir, del seu dret a ser consultada en democràcia sobre la seva voluntat política amb relació a l’autogovern de Catalunya i la seva relació amb l’Estat espanyol. En democràcia ningú ha de ser sotmès contra la seva voluntat. I si la gran majoria del poble català vol i exigeix ​​ser consultat, les institucions de l’Estat han de respectar aquesta voluntat i adoptar les decisions necessàries perquè la consulta democràtica sigui possible. Així mateix, si la majoria del poble català decideix en referèndum optar per la constitució d’un Estat independent, les institucions de l’Estat espanyol han de respectar aquesta voluntat i obrir un procés de negociació política amb els legítims representants del poble català. La democràcia és l’únic sistema vàlid per negociar i consensuar acords tant d’unió com de secessió. Tota imposició autoritària, sigui quina sigui la via utilitzada, és antidemocràtica i inconstitucional.

Així que l’obligació de tot federalista és promoure la unió en la diversitat, però quan això no és possible, també assumeix el deure i el dret a promoure la secessió o independència, encara que sigui l’última opció, quan totes les altres han resultat ermes o impossibles. L’autodeterminació en el seu sentit federal es fonamenta en la consulta democràtica i pluralista, s’orienta cap a la unió de pobles lliures i accepta la possibilitat de la independència o secessió quan no hi ha altra sortida democràtica. El catalanisme, en l’hora actual, està assumint de forma preponderant l’opció per la independència de Catalunya i la seva separació de l’Estat espanyol. Durant dècades s’han defensat de forma majoritària les opcions autonomista i federalista dins de l’Estat espanyol, però el tancament i intolerància del nacionalisme espanyol ha deixat sense futur ni credibilitat aquestes tradicions pactistes del catalanisme. Només una rectificació radical i profunda en els plantejaments del nacionalisme espanyol podria canviar les coses i reobrir un escenari d’entesa i concòrdia federal. No sembla que això passi. En aquest cas la ruptura es fa inevitable ia la nació catalana, sempre oberta a l’acord i convivència amb els altres pobles hispànics, no li queda més remei que iniciar el seu propi camí, navegar pel seu compte, i esperar que la seva voluntat d’autodeterminació sigui respectada i no ofegada per la força.

Barcelona, 6 d’octubre de 2013

Miquel Caminal és catedràtic de teoría política de la Universitat de Barcelona.

Notícia original – Sin Permiso (01/12/2013)

Facebooktwittergoogle_plusredditlinkedintumblr

Share this Post

Leave a Comment

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>
*
*